N’Elena i jo seguim passejant i repartint llibres per diferents llibreries, ella a Barcelona i jo a Mallorca. I tal i com ella explicava al post de la setmana passada, mentre esperes que t’atenguin et perds per entre els passadissos i les taules i les prestatgeries i mires per damunt i veus llibres que no coneixies i d’altres que t’has llegit tres pics i acabes amb un llibre a les mans i en mires la portada, la contraportada, l’interior, el fulleges i dius: i ara per què he agafat jo aquest llibre? Generalment jo tendesc a pensar que el 95% responsabilitat és de la portada. Em passa amb gairebé tots els llibres de Blackie Books, que només per l’estil de la portada ja m’atreuen a agafar-los.

M’ha passat aquesta setmana amb La cata, un conte de Roald Dahl il·lustrat per Iban Barrenetxea que té una portada que, personalment, crec que és tot un encert.

Al manco va captar la meva atenció i aquí estic xerrant-ne, també perquè vaig llegir la sinòpsi, clar, vaig veure’n l’interior i totes aquestes coses que fan que un llibre quedi al fons de la memòria durant un temps. Però crec que, sense cap dubte, una de les més importants n’és el títol, que fa que no només l’agafis i el miris sinó que vertaderament pensis en ell, que tengui a veure d’alguna manera amb tu. Com condensar l’essència de la història, com transmetre en una, dues o deu paraules allò que realment explica la història, o el to, o el lloc o un personatge o una sentència que ho determina tot. Dins del meu cap sempre hi ha hagut una selecció inconscient de títols que, tot i que moltes vegades no en sapigués l’autor, el tema o el context en què es va escriure, he tengut la sensació que eren llibres que m’acompanyaven, llibres que sense haver-ne vist una pàgina ja em deien quelcom.

El primer de tots, que vaig acabar llegint i va acabar convertint-se en un dels meus llibres preferits, va ser Mañana en la batalla piensa en mí de Javier Marías. El títol ve d’una frase de Ricardo III de Shakespeare i, per jo, és una frase que explica tantes i tantes coses que m’ha acompanyat des dels 15 anys, quan a una classe d’ESO ens el van anomenar. Em va passar el mateix, també a classe, probablement amb na Maria Amorós, una d’aquelles professores responsables de l’afició per la lectura dels seus alumnes, quan vam estodiar Nada de Carmen Laforet, que encara no he arribat a llegir. Quins dos títols més diferents i quines dues maneres de contar una història amb només una, dues o deu paraules. Per què degueren triar cada un d’ells aquest títol i no un altre? Quines altres opcions degueren contemplar? Historia de una escalera d’Antonio Buero Vallejo, Amor se escribe sin hache  d’Enrique Jardiel Poncela, La sombra del ciprés es alargada i Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes, El amor en los tiempos del cólera -i la màgia de comprendre per què es diu així, quina imatge tan preciosa i tan devastadora a la vegada- d’en Gabriel García Márquez, Te deix, amor, la mar com a penyora de Carme Riera, Mort de dama d’en Llorenç Villalonga i tantíssims altres títols que s’han quedat a un racó de la memòria com es queden algunes mirades que creuam de reüll amb persones desconegudes i que se’ns claven sense cap motiu o raó aparent, però que sembren una atracció i una força que romanen vives un parell de dies després, en recordar-les, en veure-les una altra vegada o en intentar esbrinar més sobre elles.

Amaba el libro, pero el libro espontáneamente elegido. Ella entendía que el vicio o la virtud de leer dependían del primer libro. Aquel que llegaba a interesarse por un libro se convertía inevitablemente en esclavo de la lectura. Un libro te remitía a otro libro, un autor a otro autor, porque, en contra de lo que solía decirse, los libros nunca te resolvían problemas sino que te los creaban, de modo que la curiosidad del lector siempre quedaba insatisfecha. Y, al apelar a otros títulos, iniciabas una cadena que ya no podía concluir sino con la muerte”.

Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes