Sobre Cati Moyà

Aquest autor encara no ha omplert cap detall.
So far Cati Moyà has created 4 entries.

Quantes coses bones hi caben dins un any?

-La ilusión no se come -dijo ella.
-No se come, pero alimenta – replicó el coronel.
El coronel no tiene quien le escriba
Gabriel García Márquez

Aquest és es darrer pic que escriuré a aquest blog enguany. La propera vegada sirà dia 1 de gener, haurà començat un nou any, tendrem tots noves il·lusions i noves confiances i, per molt que no volguem, ens haurem marcat una llarga llista d’objectius que sabem que no complirem però que ens recorden que seguim tenint ganes de canviar, tot i que no sigui estrictament necessari la major part de vegades. Jo supòs que és també hora de començar a pensar què esperam de l’any 2015, començar a fixar-nos objectius i planificar possibles projectes per l’any vinent.

Pot ser que encara sigui una mica prest, però cada any, quan arriba finals de desembre, m’agrada fer una mica d’inventari, prendre nota de totes les coses que m’han passat al llarg de l’any i apuntar-les a un fol, amb diferents colors, per després penjar-lo i guardar el de l’any anterior com si fos un petit tresor, un recordatori de que en 12 mesos hi han cabut moltes i moltes alegries , que de vegades se me n’obliden més de la meitat. I enguany Garbuix n’ocuparà una bona part.

Les cridades i els missatges el dia de Sant Jordi per compartir com estaven anant les vendes, rebre les il·lustracions de na Marta Viader per als Cabezones, rebre correus i cridades de gent interessada en l‘editorial, les quaranta-vuit hores rebent contes constantment per participar a Blank… També enguany ha estat l’any que he tret el meu primer llibre i també d’això en guard un bon grapat de molts bons records. El dia que vaig rebre la primera còpia de Malsofrits, l’emoció a la meva cara i a la de n’Elena a la presentació del llibre, rebre un parell de correus que encara ara me fan plorar d’il·lusió i simplement tenir-lo a les mans, encara ara.

Ara, pensant en totes aquestes coses que ens han passat enguany (rebre manuscrits, emocionar-nos llegint algun relat, decidir el tema del nou recull a un dinar, demanar pressupostos aquí i allà, fer entrevistes i explicar la nostra història, veure com de guapa ha quedat la portada d’en Polissó, que t’ho digui gent que no coneixes, repartir punts escrits a mà per n’Elena i na Catalina, no aturen de venir-me’n al cap) només queda demanar, desitjar i treballar perquè l’any que ve en vénguin al manco tantes com enguany i que 2015 sigui l’any de Garbuix, tal i com ho ha estat enguany.

El títol d’un llibre qualsevol

N’Elena i jo seguim passejant i repartint llibres per diferents llibreries, ella a Barcelona i jo a Mallorca. I tal i com ella explicava al post de la setmana passada, mentre esperes que t’atenguin et perds per entre els passadissos i les taules i les prestatgeries i mires per damunt i veus llibres que no coneixies i d’altres que t’has llegit tres pics i acabes amb un llibre a les mans i en mires la portada, la contraportada, l’interior, el fulleges i dius: i ara per què he agafat jo aquest llibre? Generalment jo tendesc a pensar que el 95% responsabilitat és de la portada. Em passa amb gairebé tots els llibres de Blackie Books, que només per l’estil de la portada ja m’atreuen a agafar-los.

M’ha passat aquesta setmana amb La cata, un conte de Roald Dahl il·lustrat per Iban Barrenetxea que té una portada que, personalment, crec que és tot un encert.

Al manco va captar la meva atenció i aquí estic xerrant-ne, també perquè vaig llegir la sinòpsi, clar, vaig veure’n l’interior i totes aquestes coses que fan que un llibre quedi al fons de la memòria durant un temps. Però crec que, sense cap dubte, una de les més importants n’és el títol, que fa que no només l’agafis i el miris sinó que vertaderament pensis en ell, que tengui a veure d’alguna manera amb tu. Com condensar l’essència de la història, com transmetre en una, dues o deu paraules allò que realment explica la història, o el to, o el lloc o un personatge o una sentència que ho determina tot. Dins del meu cap sempre hi ha hagut una selecció inconscient de títols que, tot i que moltes vegades no en sapigués l’autor, el tema o el context en què es va escriure, he tengut la sensació que eren llibres que m’acompanyaven, llibres que sense haver-ne vist una pàgina ja em deien quelcom.

El primer de tots, que vaig acabar llegint i va acabar convertint-se en un dels meus llibres preferits, va ser Mañana en la batalla piensa en mí de Javier Marías. El títol ve d’una frase de Ricardo III de Shakespeare i, per jo, és una frase que explica tantes i tantes coses que m’ha acompanyat des dels 15 anys, quan a una classe d’ESO ens el van anomenar. Em va passar el mateix, també a classe, probablement amb na Maria Amorós, una d’aquelles professores responsables de l’afició per la lectura dels seus alumnes, quan vam estodiar Nada de Carmen Laforet, que encara no he arribat a llegir. Quins dos títols més diferents i quines dues maneres de contar una història amb només una, dues o deu paraules. Per què degueren triar cada un d’ells aquest títol i no un altre? Quines altres opcions degueren contemplar? Historia de una escalera d’Antonio Buero Vallejo, Amor se escribe sin hache  d’Enrique Jardiel Poncela, La sombra del ciprés es alargada i Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes, El amor en los tiempos del cólera -i la màgia de comprendre per què es diu així, quina imatge tan preciosa i tan devastadora a la vegada- d’en Gabriel García Márquez, Te deix, amor, la mar com a penyora de Carme Riera, Mort de dama d’en Llorenç Villalonga i tantíssims altres títols que s’han quedat a un racó de la memòria com es queden algunes mirades que creuam de reüll amb persones desconegudes i que se’ns claven sense cap motiu o raó aparent, però que sembren una atracció i una força que romanen vives un parell de dies després, en recordar-les, en veure-les una altra vegada o en intentar esbrinar més sobre elles.

Amaba el libro, pero el libro espontáneamente elegido. Ella entendía que el vicio o la virtud de leer dependían del primer libro. Aquel que llegaba a interesarse por un libro se convertía inevitablemente en esclavo de la lectura. Un libro te remitía a otro libro, un autor a otro autor, porque, en contra de lo que solía decirse, los libros nunca te resolvían problemas sino que te los creaban, de modo que la curiosidad del lector siempre quedaba insatisfecha. Y, al apelar a otros títulos, iniciabas una cadena que ya no podía concluir sino con la muerte”.

Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes

Abans i després que Gordon Lish llegís a Raymond Carver

Com sé jo que això es fa així? Com ho puc saber ben cert i no tenir cap dubte? Qui m’assegura que ho estic fent bé? Ningú, clar que ningú. M’imagin que és una cosa bàsica, inherent a tota “primera vegada” en qualsevol matèria, una por que no pot ser evitada però que tampoc ningú no t’avisa i que, quan de veres t’estàs jugant alguna cosa, s’exagera fins a punts que no t’havies imaginat. Contribueix a que aquesta pregunta sigui de cada vegada més present el fet que, volguem o no, molta gent de la meva generació hem crescut, en siguem conscients o no, amb una sed d’aprendre quasi imposada i gairebé arrelada a la nostra manera de ser: primer l’escola, després l’institut, finalment la carrera i un, dos o tants màsters i postgraus com poguem no sigui cosa no ho hàgim après tot quan sigui hora de demostrar que ho hem après tot. I arriba el moment i no, no ho hem après tot. Al manco jo no ho he après tot i ho sé quan em trob amb un manuscrit entre les mans que té una base molt sòlida, paràgrafs i frases i reflexions de gran qualitat però que, pel meu gust, falla molt en qüestions bàsiques, tal vegada massa. Així que en xerr amb n’Elena i en xerr amb l’autora, jo hi faria canvis, jo crec que aquí funcionaria millor això i que eliminaria tot allò. Com sé jo que això es fa així? Ningú no me n’ha ensenyat, se suposa que ho hauria d’haver après abans de fer-ho? És cert que no he fet cap assignatura ni m’he apuntat a cap curs on m’hagin explicat “com reaccionar davant un manuscrit del qual no n’estem segurs”, és impossible aprendre cada qüestió bàsica de cada una de les tasques que hem de fer, però després de l’escola, l’institut, la carrera i sí, dos màsters, aterroritza trobar-te cada dia amb deu decisions que prens més per intuició que per qualsevol certesa. Tot i que també és vera que aquesta intuició ha estat moldejada per tot allò que a l’escola, a l’institut, a la carrera i sí, als dos màsters -més a un que a l’altre, per ser justos-, m’han explicat, m’han mostrat o m’han recomenat, com quan, per exemple, na Rosa Maria Prats, a un curs fantàstic de l’Ateneu Barcelonès, ens va suggerir que llegíssim De qué hablamos cuando hablamos de amor i Principiantes, de Raymond Carver. Dubt que ella sospitàs que dient això estava condicionant d’alguna manera com m’he enfrontat jo als manuscrits que m’han arribat, que més que “ensenyar-me” una cosa concreta definia com jo n’aprendria moltes d’essencias. Òbviament llegir Raymond Carver ja és una bona recomenació, en qualsevol cas i per qualsevol persona. Però per algú que es vol dedicar a editar llibres, també per algú que es dedica a escriure’n, crec que la lectura d’aquests dos llibres és gairebé essencial i una de les lliçons principals en ambdós aspectes. Com la interferència de Gordon Lish va definir la trascendència literària de Carver i com el manuscrit original repta a qui el llegeix avui dia a demanar-se si la tasca d’edició va ser excessiva o no, fins quin punt l’editor moldeja, millora o corromp l’obra literària? Com sabia Gordon Lish que això es feia així? Com ho podia saber ben cert i no tenir cap dubte? Qui li assegurava que ho feia bé? Ningú, clar que ningú. Però supòs que Gordon Lish va aprendre tant de Raymond Carver com a l’inrevés i que la intuició va haver de guiar moltes de les decisions de tots dos, definida per tantes coses que altra gent els havia enenyat i ampliada també per tot allò que aprenien a mesura que exercien cadascun el seu ofici. La soletat de l’aprenent és sempre aterradora, però conté també la part més atractiva de tot repte, la diversió més grossa de totes i la lliçó real que s’amaga darrere de tota decisió, de tot ofici i de tota il·lusió.

Yo siempre aprendo algo. Nunca se acaba de aprender cosas.“, diu l’home ceg de Catedral, un dels millors relats que he llegit mai, escrit per Raymond Carver i editat per Gordon Lish.

Rutines

Són les 7.45 del matí, m’acab d’aixecar i queda poc més d’una hora perquè  s’obri un xat de gmail, que d’aquí poc s’obrirà ja de manera automàtica i espontània, amb un “holaaaaa” que dotze minuts més tard haurà derivat en “¿de qué más hay que hablar hoy?” i haurà començat, oficialment, un nou dia per Garbuix, sense oficines ni obligacions però amb rutines establertes quasi des d’abans del naixement de la pròpia editorial. Repassarem en quin estat estan tots els projectes (“¿de Blank hay algo?”), ens direm coses que ja sabem les dues (“ya, pero eso de las ilustraciones ya lo hablamos hace tiempo y quedamos en que lo haríamos así”) i ens adonarem que se’ns segueixen oblidant tantes altres (“¡el contrato!” “me lo he apuntado en la agenda, esta vez no se me olvida”) (tot i que és la tercera vegada que m’ho apunt). Una de les dues s’estressarà, o ambdues, o cap. Probablement serem les dues, però amb una mica de sort serà en moments diferents, així que riurem, desconectarem un moment i pot ser que parlem de què podria fer una per dinar i què està aprenent l’altra a les classes d’alemany. Serà un dia (un matí per n’Elena, un capvespre per jo) de tasques (enviar correus, preparar notes de premsa, redactar contractes), de dubtes (quin contracte és exactament que he de redactar i d’on trec la informació?) i de whatsapps (“hay que confirmar lo de la presentación YA”). I tal vegada dins el llit encara soni el renouet del Hangout (“¿has hecho el contrato?” “no, no sabía de dónde coger la información” “bueno, da igual, lo hablamos mañana, bona nit”) però estic segura que anirem a jeure  com ho fem cada dia: amb la sensació constant, que ens acompanya a ambdues bandes de la mar Mediterrània, de no tenir-ho tot fet però d’estar fent-ho tot. O això crec ara, a les 7.45 del matí, que ja se sap que quan una s’acaba d’aixecar les paraules de’n Miquel Martí i Pol ressonen amb més força i semblen més reals: que tot està per fer i tot és possible. Però ben de veres ho crec, ho creiem, i Garbuix no fa més que demostar-ho cada dia, amb totes i cadascuna de les rutines que ja han fet possibles tantes coses i que, a poc a poc i amb bona lletra, en faran tantes altres. Molt bon dia a tots!