Arxius mensuals: desembre 2014

Quantes coses bones hi caben dins un any?

-La ilusión no se come -dijo ella.
-No se come, pero alimenta – replicó el coronel.
El coronel no tiene quien le escriba
Gabriel García Márquez

Aquest és es darrer pic que escriuré a aquest blog enguany. La propera vegada sirà dia 1 de gener, haurà començat un nou any, tendrem tots noves il·lusions i noves confiances i, per molt que no volguem, ens haurem marcat una llarga llista d’objectius que sabem que no complirem però que ens recorden que seguim tenint ganes de canviar, tot i que no sigui estrictament necessari la major part de vegades. Jo supòs que és també hora de començar a pensar què esperam de l’any 2015, començar a fixar-nos objectius i planificar possibles projectes per l’any vinent.

Pot ser que encara sigui una mica prest, però cada any, quan arriba finals de desembre, m’agrada fer una mica d’inventari, prendre nota de totes les coses que m’han passat al llarg de l’any i apuntar-les a un fol, amb diferents colors, per després penjar-lo i guardar el de l’any anterior com si fos un petit tresor, un recordatori de que en 12 mesos hi han cabut moltes i moltes alegries , que de vegades se me n’obliden més de la meitat. I enguany Garbuix n’ocuparà una bona part.

Les cridades i els missatges el dia de Sant Jordi per compartir com estaven anant les vendes, rebre les il·lustracions de na Marta Viader per als Cabezones, rebre correus i cridades de gent interessada en l‘editorial, les quaranta-vuit hores rebent contes constantment per participar a Blank… També enguany ha estat l’any que he tret el meu primer llibre i també d’això en guard un bon grapat de molts bons records. El dia que vaig rebre la primera còpia de Malsofrits, l’emoció a la meva cara i a la de n’Elena a la presentació del llibre, rebre un parell de correus que encara ara me fan plorar d’il·lusió i simplement tenir-lo a les mans, encara ara.

Ara, pensant en totes aquestes coses que ens han passat enguany (rebre manuscrits, emocionar-nos llegint algun relat, decidir el tema del nou recull a un dinar, demanar pressupostos aquí i allà, fer entrevistes i explicar la nostra història, veure com de guapa ha quedat la portada d’en Polissó, que t’ho digui gent que no coneixes, repartir punts escrits a mà per n’Elena i na Catalina, no aturen de venir-me’n al cap) només queda demanar, desitjar i treballar perquè l’any que ve en vénguin al manco tantes com enguany i que 2015 sigui l’any de Garbuix, tal i com ho ha estat enguany.

Regala libro-juguetes!

Queridos Reyes Magos!

Este año, a parte de todas las cosas que os he pedido para mí, os envío esta carta con las cosas que me gustaría que les trajerais a los niños más divertidos, creativos y soñadores que conozcais. Leer está bien sí, pero jugar leyendo y leer jugando es todavía mejor. Por eso, este año os escribo con una lista con los libros-juguete que más me gustan y algunos que no tengo pero que me gustaría tener.

                

  • Empezaré por hablaros de la Editorial Blume. No sé si la conocéis. Pero publican muchos libros juguete que encuentran por el mundo.

    • Crea tu móvil, de Lidia Crook. Es un libro de manualidades, de recortar y pegar, para los más pequeños y para los que no lo son tanto. Una edición bonita y cuidada y un acierto seguro. (de 4, si les ayudáis a 8 años).

    • Misterio en la subasta, de Ana Nilsen. Este libro está descatalogado pero a menudo lo venden en ferias. Veo que también está disponible en la Librería Geli, en Girona. Para niños a partir de 9 años y para cualquier adulto que le guste jugar/leer/la historia del arte!

  • Y si lo que queréis son libros-juguete los de Hervé Tullet son imprescindibles, el autor lleva el libro de colorear a otra dimensión, ¡caótica y divertidísima!

    • La cocina de dibujos, de Hervé Tullet. ¡Este año me quedo con este sin duda! Para niños de 4 (con ayuda) hasta 8 (para los que les guste pintar). Se trata de crear las recetas artísticas a base de líneas, puntos rayas, formas geométricas…

  • Otra editorial que hace libros juguete imprescindibles es la Editorial Usborne. Lo que es una pena es que su catálogo en español y catalán es algo limitado.

    • La lata de las ilusiones ópticas. A partir de 6 años. Yo solía tener una cosa parecida cuando era niña, ¡horas de diversión garantizadas!

    • Write your own storybook. Para los que se atrevan a escribir en inglés este libro es el vuestro. Un regalo para niños a partir de 11 años con miles de propuestas divertidas para que escriban sus propios relatos. Yo no me canso de usarlo en clase, de regalarlo y de recomendarlo a todo el mundo. ¡Si lo traducen os aviso!

  • En una lista de libros juguete no nos podemos dejar a Wally, está claro. ¿Dónde está Wally? es sin duda libro de buscar por excelencia.

    • ¿Dónde está Wally? Edición para todos los bolsillos. Yo os recomiendo esté, que es un libro bonito y manejable que incluye casi todos los Wallys que hay. Lo venden en castellano y en catalán. Eso sí, ¡para el que le cuesten las cosas pequeñas va a necesitar una lupa!

  • Por último quiero añadir un favorito personal. ¡A mi me encantan las listas! Y he visto que la colección Listograhpy books, de Lisa Nola, también tiene un libro de listas para niños.

Creo que con estos tendré suficiente por este año. Y el año que viene sin duda podré incluir algunos libros de Garbuix en la lista porque estamos trabajando en varios proyectos de libros juguete que nos tienen muy entretenidas!

Esperando con ganas el día 6 de enero,

Elena

 

El títol d’un llibre qualsevol

N’Elena i jo seguim passejant i repartint llibres per diferents llibreries, ella a Barcelona i jo a Mallorca. I tal i com ella explicava al post de la setmana passada, mentre esperes que t’atenguin et perds per entre els passadissos i les taules i les prestatgeries i mires per damunt i veus llibres que no coneixies i d’altres que t’has llegit tres pics i acabes amb un llibre a les mans i en mires la portada, la contraportada, l’interior, el fulleges i dius: i ara per què he agafat jo aquest llibre? Generalment jo tendesc a pensar que el 95% responsabilitat és de la portada. Em passa amb gairebé tots els llibres de Blackie Books, que només per l’estil de la portada ja m’atreuen a agafar-los.

M’ha passat aquesta setmana amb La cata, un conte de Roald Dahl il·lustrat per Iban Barrenetxea que té una portada que, personalment, crec que és tot un encert.

Al manco va captar la meva atenció i aquí estic xerrant-ne, també perquè vaig llegir la sinòpsi, clar, vaig veure’n l’interior i totes aquestes coses que fan que un llibre quedi al fons de la memòria durant un temps. Però crec que, sense cap dubte, una de les més importants n’és el títol, que fa que no només l’agafis i el miris sinó que vertaderament pensis en ell, que tengui a veure d’alguna manera amb tu. Com condensar l’essència de la història, com transmetre en una, dues o deu paraules allò que realment explica la història, o el to, o el lloc o un personatge o una sentència que ho determina tot. Dins del meu cap sempre hi ha hagut una selecció inconscient de títols que, tot i que moltes vegades no en sapigués l’autor, el tema o el context en què es va escriure, he tengut la sensació que eren llibres que m’acompanyaven, llibres que sense haver-ne vist una pàgina ja em deien quelcom.

El primer de tots, que vaig acabar llegint i va acabar convertint-se en un dels meus llibres preferits, va ser Mañana en la batalla piensa en mí de Javier Marías. El títol ve d’una frase de Ricardo III de Shakespeare i, per jo, és una frase que explica tantes i tantes coses que m’ha acompanyat des dels 15 anys, quan a una classe d’ESO ens el van anomenar. Em va passar el mateix, també a classe, probablement amb na Maria Amorós, una d’aquelles professores responsables de l’afició per la lectura dels seus alumnes, quan vam estodiar Nada de Carmen Laforet, que encara no he arribat a llegir. Quins dos títols més diferents i quines dues maneres de contar una història amb només una, dues o deu paraules. Per què degueren triar cada un d’ells aquest títol i no un altre? Quines altres opcions degueren contemplar? Historia de una escalera d’Antonio Buero Vallejo, Amor se escribe sin hache  d’Enrique Jardiel Poncela, La sombra del ciprés es alargada i Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes, El amor en los tiempos del cólera -i la màgia de comprendre per què es diu així, quina imatge tan preciosa i tan devastadora a la vegada- d’en Gabriel García Márquez, Te deix, amor, la mar com a penyora de Carme Riera, Mort de dama d’en Llorenç Villalonga i tantíssims altres títols que s’han quedat a un racó de la memòria com es queden algunes mirades que creuam de reüll amb persones desconegudes i que se’ns claven sense cap motiu o raó aparent, però que sembren una atracció i una força que romanen vives un parell de dies després, en recordar-les, en veure-les una altra vegada o en intentar esbrinar més sobre elles.

Amaba el libro, pero el libro espontáneamente elegido. Ella entendía que el vicio o la virtud de leer dependían del primer libro. Aquel que llegaba a interesarse por un libro se convertía inevitablemente en esclavo de la lectura. Un libro te remitía a otro libro, un autor a otro autor, porque, en contra de lo que solía decirse, los libros nunca te resolvían problemas sino que te los creaban, de modo que la curiosidad del lector siempre quedaba insatisfecha. Y, al apelar a otros títulos, iniciabas una cadena que ya no podía concluir sino con la muerte”.

Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes