El blog de Garbuix

Las aventuras de una microeditorial y sus microeditoras

El Somni de la Ivana

Feia mig mes que havia començat l’estiu i la Ivana no s’ho estava passant gens bé. Normalment durant els mesos d’estiu es fonia quasi tota la neu i es podia sortir al carrer sense botes. Però aquell estiu semblava que no hi hauria treva i l’únic que havia pogut fer amb els seus amics era anar a la costa gran del poble a tirar-se amb el trineu. I tan sols el dissabte perquè tenia molts deures i els pares li feien quedar a casa els altres dies. Al setembre començaria el segon curs a l’institut i no li feia cap gràcia. Precisament aquest dissabte havia estat fent el mico amb el trineu i havia caigut rodolant. Quan es va aixecar es va donar compte de seguida que no podia girar el coll. Era una mica estrany però va decidir esperar sense dir res als seus pares, potser li passaria en unes hores. Però aquella nit, al sopar, els seus pares es van adonar de seguida, perquè feia coses molt rares per dissimular el mal que s’havia fet.

I així és com la Ivana havia acabat a l’hospital, on portava tres dies. L’única cosa bona és que com que el dia que va caure al trineu anava amb l’Svetlana i ella també s’havia fet mal, les havien posat juntes a la habitació. Aquell vespre, l’infermer els hi va portar el sopar, i la Ivana va descobrir, a la seva safata, un llibre vell. Era vell però es notava que l’havien tractat amb cura. El va treure de la safata perquè no es taqués amb la sopa i el va mirar. “El llibre dels somnis amagats” va llegir. Quan va descobrir que podia escriure un desig i que es faria realitat va pegar un bot al llit. La Ivana i l’Svetlana van estar parlant tota la nit.

“Tenir una màquina del temps”

“Poder volar”

“Que no hi hagi dilluns”

“Que els divendres sigui festa”

“Que desapareguin totes les coses avorrides”

“No tornar-nos a fer mal mai més”

Allò de no tornar-se a fer mal ho tenien quasi decidit, però va ser quan van sortir a fer un tomb per la planta infantil de l’hospital on es trobaven que van tenir una idea millor. Elles sortirien en un parell de dies i es trobarien com noves, però en algunes habitacions hi havia nens molt més malalts. “Que ningú no es faci mal ni es posi malalt mai més”. Es van posar molt contentes i van fer tant soroll que l’infermer va venir a renyar-les. Les dues nenes li van explicar el que estaven fent i tots tres van tornar a l’habitació per escriure el somni.

 

Aquell mateix estiu, quan l’infermer, que s’havia quedat sense feina i s’havia fet periodista, va escriure un article a un diari molt important per explicar qui havia fet desaparèixer totes les malalties del món, tothom estava tan agraït que van donar-li a la Ivana el títol de princesa.

 

I vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

 

Aquest capítol el vam escriure amb els nens del Món Llibre el 17 d’abril de 2016. Vam comptar amb l’ajuda dels dos Peres, l’Ignacio, la Irene, les dues Janas, el Pol, la Martina, la Ariadna, i la Miranda.

 

Descarregar el conte

El Somni de la Tina

La Tina tenia quatre germanes. Dues més grans, la Floram i la Muna, i dues més petites, la Hawa i la Mulan. Els seus pares haurien volgut tenir fins a mil fills i filles, però encara que vivien a una casa bastant gran, de totxos, al mig d’una muntanya tibetana, no n’hi cabien més.

 

Quasi tots somiem de tant en quant, i quasi mai recordem el que ha passat quan despertem. Però la Tina és una nena una mica especial, perquè sempre recorda tots els seus somnis. Quan té somnis bonics no passa res, però quan te malsons, passa molta por, i a vegades triga dies a oblidar-se.

 

A la Tina li agrada anar a l’escola, encara que ha de caminar una bona estona per la muntanya per arribar-hi. Per sort, està més o menys a la mateixa alçada que la seva casa i no ha de pujar ni baixar molt per anar i tornar. El que no li agrada tant es fer els deures, i sempre intenta convèncer a la seva germana Muna per a què li faci ella els exercicis. A la Muna li agrada molt fer els deures i quan sigui gran ja sap que vol ser professora. El que passa és que encara que a la Muna li agrada molt fer els deures, també li agrada acabar la primera i anar a jugar i quasi mai ajuda a les seves germanes. Quan acaben, poden anar a jugar amb la neu, a caçar o a patinar sobre el gel que es forma als llacs.

 

Com que el poble era al peu de la muntanya i els quedava una mica lluny, mai anaven a comprar joguines. Però entre les cinc feien tot tipus de joguines amb fulles, fustes, pedres i d’altres coses que trobaven de camí a l’escola. Un diumenge al matí la Tina va sortir amb els seus esquis a cercar uns pals llargs per arreglar la seva caseta de jocs, perquè a una turmenta feia un parell de dies s’havia enfonsat el sostre. Caminant per la neu es va ensopegar amb alguna cosa. Es va pensar que era una pedra però de seguida va veure que es tractava d’un llibre, una mica tapat per la neu. El llibre no estava mullat perquè algú ho havia ficat amb una bosseta de plàstic ben tancada, com si ho haguessin deixat allà a propòsit! Va tornar a la caseta de jocs on eren les seves germanes amb dues branques que havia trobat i el llibre a les mans. La Floram va portar begudes calentes per a totes i van seure al terra en un cercle. La Tina va obrir el llibre i va llegir: “Aquest és el llibre dels somnis amagats, tots els nens que l’han obert hi han escrit els seus desitjos. I un cop escrits, s’han fet realitat…” La Hawa va dir que no s’ho creia, però la Tina va respondre que no podia ser casualitat que hagués trobat aquell llibre perdut a la neu, que alguna cosa especial havia de tenir. Abans d’escriure un desig, van llegir en veu alta els somnis dels altres nens. Van comprendre que el llibre havia viatjat per tot arreu i que nens de tot el món hi havien escrit els seus somnis. “Ho veus?” va increpar la Tina a la Hawa, “el llibre ha de ser màgic”. La Hawa va assentir, estava convençuda. “I què hi podem escriure?” Van pensar en totes les coses que no els hi agradaven.

“No vull anar a l’escola”.

“No m’agrada pagar diners”.

“No vull tenir deures”.

“No m’agraden las muntanyes” Quan la Mulan va dir això, les seves germanes la van mirar molt sorpreses.

“No vull dormir”.

“No vull que nevi”.

“No em vull vestir”.

“No vull tenir malsons”. La Tina ho va dir molt seriosa. A les seves germanes els hi va semblar una bona idea. A cap li agradava tenir malsons, i sabien que la Tina ho passava molt malament amb els seus. La Floram va portar uns retoladors que li havien regalat pel seu aniversari i es va oferir a escriure el somni.

 

Fi.

 

Aquest capítol el vam escriure amb els nens del Món Llibre el 17 d’abril de 2016. Vam comptar amb l’ajuda de la Ivet, la Maria, la Carlota, la Bruna, l’Ariadna, la Gina, l’Alma, el Victor, el Pau, l’Ares, l’Oriol, l’Isaac, la Lola, la Zoe, la Clara, el Jofre i el Roger.

 

Descarrega el conte aquí

Quantes coses bones hi caben dins un any?

-La ilusión no se come -dijo ella.
-No se come, pero alimenta – replicó el coronel.
El coronel no tiene quien le escriba
Gabriel García Márquez

Aquest és es darrer pic que escriuré a aquest blog enguany. La propera vegada sirà dia 1 de gener, haurà començat un nou any, tendrem tots noves il·lusions i noves confiances i, per molt que no volguem, ens haurem marcat una llarga llista d’objectius que sabem que no complirem però que ens recorden que seguim tenint ganes de canviar, tot i que no sigui estrictament necessari la major part de vegades. Jo supòs que és també hora de començar a pensar què esperam de l’any 2015, començar a fixar-nos objectius i planificar possibles projectes per l’any vinent.

Pot ser que encara sigui una mica prest, però cada any, quan arriba finals de desembre, m’agrada fer una mica d’inventari, prendre nota de totes les coses que m’han passat al llarg de l’any i apuntar-les a un fol, amb diferents colors, per després penjar-lo i guardar el de l’any anterior com si fos un petit tresor, un recordatori de que en 12 mesos hi han cabut moltes i moltes alegries , que de vegades se me n’obliden més de la meitat. I enguany Garbuix n’ocuparà una bona part.

Les cridades i els missatges el dia de Sant Jordi per compartir com estaven anant les vendes, rebre les il·lustracions de na Marta Viader per als Cabezones, rebre correus i cridades de gent interessada en l‘editorial, les quaranta-vuit hores rebent contes constantment per participar a Blank… També enguany ha estat l’any que he tret el meu primer llibre i també d’això en guard un bon grapat de molts bons records. El dia que vaig rebre la primera còpia de Malsofrits, l’emoció a la meva cara i a la de n’Elena a la presentació del llibre, rebre un parell de correus que encara ara me fan plorar d’il·lusió i simplement tenir-lo a les mans, encara ara.

Ara, pensant en totes aquestes coses que ens han passat enguany (rebre manuscrits, emocionar-nos llegint algun relat, decidir el tema del nou recull a un dinar, demanar pressupostos aquí i allà, fer entrevistes i explicar la nostra història, veure com de guapa ha quedat la portada d’en Polissó, que t’ho digui gent que no coneixes, repartir punts escrits a mà per n’Elena i na Catalina, no aturen de venir-me’n al cap) només queda demanar, desitjar i treballar perquè l’any que ve en vénguin al manco tantes com enguany i que 2015 sigui l’any de Garbuix, tal i com ho ha estat enguany.

Regala libro-juguetes!

Queridos Reyes Magos!

Este año, a parte de todas las cosas que os he pedido para mí, os envío esta carta con las cosas que me gustaría que les trajerais a los niños más divertidos, creativos y soñadores que conozcais. Leer está bien sí, pero jugar leyendo y leer jugando es todavía mejor. Por eso, este año os escribo con una lista con los libros-juguete que más me gustan y algunos que no tengo pero que me gustaría tener.

                

  • Empezaré por hablaros de la Editorial Blume. No sé si la conocéis. Pero publican muchos libros juguete que encuentran por el mundo.

    • Crea tu móvil, de Lidia Crook. Es un libro de manualidades, de recortar y pegar, para los más pequeños y para los que no lo son tanto. Una edición bonita y cuidada y un acierto seguro. (de 4, si les ayudáis a 8 años).

    • Misterio en la subasta, de Ana Nilsen. Este libro está descatalogado pero a menudo lo venden en ferias. Veo que también está disponible en la Librería Geli, en Girona. Para niños a partir de 9 años y para cualquier adulto que le guste jugar/leer/la historia del arte!

  • Y si lo que queréis son libros-juguete los de Hervé Tullet son imprescindibles, el autor lleva el libro de colorear a otra dimensión, ¡caótica y divertidísima!

    • La cocina de dibujos, de Hervé Tullet. ¡Este año me quedo con este sin duda! Para niños de 4 (con ayuda) hasta 8 (para los que les guste pintar). Se trata de crear las recetas artísticas a base de líneas, puntos rayas, formas geométricas…

  • Otra editorial que hace libros juguete imprescindibles es la Editorial Usborne. Lo que es una pena es que su catálogo en español y catalán es algo limitado.

    • La lata de las ilusiones ópticas. A partir de 6 años. Yo solía tener una cosa parecida cuando era niña, ¡horas de diversión garantizadas!

    • Write your own storybook. Para los que se atrevan a escribir en inglés este libro es el vuestro. Un regalo para niños a partir de 11 años con miles de propuestas divertidas para que escriban sus propios relatos. Yo no me canso de usarlo en clase, de regalarlo y de recomendarlo a todo el mundo. ¡Si lo traducen os aviso!

  • En una lista de libros juguete no nos podemos dejar a Wally, está claro. ¿Dónde está Wally? es sin duda libro de buscar por excelencia.

    • ¿Dónde está Wally? Edición para todos los bolsillos. Yo os recomiendo esté, que es un libro bonito y manejable que incluye casi todos los Wallys que hay. Lo venden en castellano y en catalán. Eso sí, ¡para el que le cuesten las cosas pequeñas va a necesitar una lupa!

  • Por último quiero añadir un favorito personal. ¡A mi me encantan las listas! Y he visto que la colección Listograhpy books, de Lisa Nola, también tiene un libro de listas para niños.

Creo que con estos tendré suficiente por este año. Y el año que viene sin duda podré incluir algunos libros de Garbuix en la lista porque estamos trabajando en varios proyectos de libros juguete que nos tienen muy entretenidas!

Esperando con ganas el día 6 de enero,

Elena

 

El títol d’un llibre qualsevol

N’Elena i jo seguim passejant i repartint llibres per diferents llibreries, ella a Barcelona i jo a Mallorca. I tal i com ella explicava al post de la setmana passada, mentre esperes que t’atenguin et perds per entre els passadissos i les taules i les prestatgeries i mires per damunt i veus llibres que no coneixies i d’altres que t’has llegit tres pics i acabes amb un llibre a les mans i en mires la portada, la contraportada, l’interior, el fulleges i dius: i ara per què he agafat jo aquest llibre? Generalment jo tendesc a pensar que el 95% responsabilitat és de la portada. Em passa amb gairebé tots els llibres de Blackie Books, que només per l’estil de la portada ja m’atreuen a agafar-los.

M’ha passat aquesta setmana amb La cata, un conte de Roald Dahl il·lustrat per Iban Barrenetxea que té una portada que, personalment, crec que és tot un encert.

Al manco va captar la meva atenció i aquí estic xerrant-ne, també perquè vaig llegir la sinòpsi, clar, vaig veure’n l’interior i totes aquestes coses que fan que un llibre quedi al fons de la memòria durant un temps. Però crec que, sense cap dubte, una de les més importants n’és el títol, que fa que no només l’agafis i el miris sinó que vertaderament pensis en ell, que tengui a veure d’alguna manera amb tu. Com condensar l’essència de la història, com transmetre en una, dues o deu paraules allò que realment explica la història, o el to, o el lloc o un personatge o una sentència que ho determina tot. Dins del meu cap sempre hi ha hagut una selecció inconscient de títols que, tot i que moltes vegades no en sapigués l’autor, el tema o el context en què es va escriure, he tengut la sensació que eren llibres que m’acompanyaven, llibres que sense haver-ne vist una pàgina ja em deien quelcom.

El primer de tots, que vaig acabar llegint i va acabar convertint-se en un dels meus llibres preferits, va ser Mañana en la batalla piensa en mí de Javier Marías. El títol ve d’una frase de Ricardo III de Shakespeare i, per jo, és una frase que explica tantes i tantes coses que m’ha acompanyat des dels 15 anys, quan a una classe d’ESO ens el van anomenar. Em va passar el mateix, també a classe, probablement amb na Maria Amorós, una d’aquelles professores responsables de l’afició per la lectura dels seus alumnes, quan vam estodiar Nada de Carmen Laforet, que encara no he arribat a llegir. Quins dos títols més diferents i quines dues maneres de contar una història amb només una, dues o deu paraules. Per què degueren triar cada un d’ells aquest títol i no un altre? Quines altres opcions degueren contemplar? Historia de una escalera d’Antonio Buero Vallejo, Amor se escribe sin hache  d’Enrique Jardiel Poncela, La sombra del ciprés es alargada i Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes, El amor en los tiempos del cólera -i la màgia de comprendre per què es diu així, quina imatge tan preciosa i tan devastadora a la vegada- d’en Gabriel García Márquez, Te deix, amor, la mar com a penyora de Carme Riera, Mort de dama d’en Llorenç Villalonga i tantíssims altres títols que s’han quedat a un racó de la memòria com es queden algunes mirades que creuam de reüll amb persones desconegudes i que se’ns claven sense cap motiu o raó aparent, però que sembren una atracció i una força que romanen vives un parell de dies després, en recordar-les, en veure-les una altra vegada o en intentar esbrinar més sobre elles.

Amaba el libro, pero el libro espontáneamente elegido. Ella entendía que el vicio o la virtud de leer dependían del primer libro. Aquel que llegaba a interesarse por un libro se convertía inevitablemente en esclavo de la lectura. Un libro te remitía a otro libro, un autor a otro autor, porque, en contra de lo que solía decirse, los libros nunca te resolvían problemas sino que te los creaban, de modo que la curiosidad del lector siempre quedaba insatisfecha. Y, al apelar a otros títulos, iniciabas una cadena que ya no podía concluir sino con la muerte”.

Señora de rojo sobre fondo gris de Miguel Delibes

Tres librerías en Barcelona o Formas de no perder el tiempo

Hoy publicamos En Polissó. Por lo cual llevo una semana paseando por Barcelona en busca de librerías a las que llevarlo. Y durante este paseo, que por cierto no ha terminado todavía, me he reencontrado con una sensación de hace años. Cuando entras en una librería y la puerta se cierra detrás tuyo, se hace una especie de vacío. Un vacío que hace que se frenen las agujas del reloj. No completamente, pero sí notablemente. Y incluso cuando hay gente, y hacen ruido, es un tipo de griterío diferente, un griterío más amable, susurrado. Pero si entras como una exhalación buscando una cosa que ya tenías pensada de antemano, la pides, pagas y te vas, no te das cuenta. Y la mayoría de las veces no hago ni eso, compro el libro online y hasta me ahorro un par de céntimos. Y luego, para estar al día de lo que sale y lo que no, lo que se publica y lo que no, venga a comprar periódicos el día que traen el suplemento de cultura y revistas y lo que se me ocurra. Quizá sería más fácil, y más efectivo, pasar un rato a la semana en alguna librería, sin buscar nada en concreto. En algunas, mientras el librero o la librera atendía a sus clientes, he tenido que esperar un rato. Suficiente como para que se me pasara el sofoco debido al cambio de temperatura, como para dejar la mochila llena de libros en una esquina y echar una ojeada a lo que tenían. Y aunque de entrada mis ojos se van hacia los libros que ya conozco: el último Murakami o alguno de los de Hervé Tullet, lo más bonito es echar un vistazo a todo lo que no te suena, a lo que está un poco más escondido. Ojalá me hubiera llevado una libreta. Así lo haré la próxima vez, así podré contaros lo que he encontrado. Pero por ahora os dejaré con tres de las librerías que he visitado, y que recomiendo que visitéis vosotros también:

Screen Shot 2014-12-01 at 10.28.37

 

La memòria

Plaça de la Vila, 19 (Gràcia).

Si no recuerdo mal, entras y bajas unos escalones. El silencio es total, el contraste con el movimiento general de la plaza. Te hace hablar casi en susurros. Como si quisieran recrear la sensación que les da nombre. No se me habría ocurrido entrar en una librería especializada en nada en particular antes de hoy, un error. Entrad.

Casa Anita

Carrer Vic, 14 (Gràcia).

Cuando entro hay una mujer en la sala trasera de la librería. Está sentada hojeando un montoncito de libros previamente seleccionados. Después de un buen rato, una media hora diría, irá a decirle a la librera los que más le han gustado. Y hablarán de para quién son y cuantos años tiene cada niño. Y de que quizá el de la ballena le parecerá para niños pequeños a la de tres años y de como la de un año solo coge las cosas y las tira al suelo. Elegirá uno y lo comprará, mientras otro cliente compra un libro por si acaso, a ver si era el que quería su hija. Una tercera clienta entrará un rato más tarde diciendo que tiene un niño de 9 y una de 12, y el proceso de selección previa empieza de nuevo.

No llegiu

Carrer Amistat, 20 (Poblenou)
A punto de llegar veo a alguien colocando una pizarra en la puerta. Tiene escrita una frase de Foster Wallace y debajo anuncia la presentación de un librito del autor de Editorial Periscopi esa misma tarde. Dentro la sensación del tiempo frenado se nota menos que en otras. Quizá porque se encuentra en una calle que ya de entrada parece tener sus propios poderes de ralentización. Pero muy a mi pesar, tenía prisa y una vez terminada la conversación con el librero, no tuve tiempo de quedarme a echar una ojeada.  Tendré que volver.

Abans i després que Gordon Lish llegís a Raymond Carver

Com sé jo que això es fa així? Com ho puc saber ben cert i no tenir cap dubte? Qui m’assegura que ho estic fent bé? Ningú, clar que ningú. M’imagin que és una cosa bàsica, inherent a tota “primera vegada” en qualsevol matèria, una por que no pot ser evitada però que tampoc ningú no t’avisa i que, quan de veres t’estàs jugant alguna cosa, s’exagera fins a punts que no t’havies imaginat. Contribueix a que aquesta pregunta sigui de cada vegada més present el fet que, volguem o no, molta gent de la meva generació hem crescut, en siguem conscients o no, amb una sed d’aprendre quasi imposada i gairebé arrelada a la nostra manera de ser: primer l’escola, després l’institut, finalment la carrera i un, dos o tants màsters i postgraus com poguem no sigui cosa no ho hàgim après tot quan sigui hora de demostrar que ho hem après tot. I arriba el moment i no, no ho hem après tot. Al manco jo no ho he après tot i ho sé quan em trob amb un manuscrit entre les mans que té una base molt sòlida, paràgrafs i frases i reflexions de gran qualitat però que, pel meu gust, falla molt en qüestions bàsiques, tal vegada massa. Així que en xerr amb n’Elena i en xerr amb l’autora, jo hi faria canvis, jo crec que aquí funcionaria millor això i que eliminaria tot allò. Com sé jo que això es fa així? Ningú no me n’ha ensenyat, se suposa que ho hauria d’haver après abans de fer-ho? És cert que no he fet cap assignatura ni m’he apuntat a cap curs on m’hagin explicat “com reaccionar davant un manuscrit del qual no n’estem segurs”, és impossible aprendre cada qüestió bàsica de cada una de les tasques que hem de fer, però després de l’escola, l’institut, la carrera i sí, dos màsters, aterroritza trobar-te cada dia amb deu decisions que prens més per intuició que per qualsevol certesa. Tot i que també és vera que aquesta intuició ha estat moldejada per tot allò que a l’escola, a l’institut, a la carrera i sí, als dos màsters -més a un que a l’altre, per ser justos-, m’han explicat, m’han mostrat o m’han recomenat, com quan, per exemple, na Rosa Maria Prats, a un curs fantàstic de l’Ateneu Barcelonès, ens va suggerir que llegíssim De qué hablamos cuando hablamos de amor i Principiantes, de Raymond Carver. Dubt que ella sospitàs que dient això estava condicionant d’alguna manera com m’he enfrontat jo als manuscrits que m’han arribat, que més que “ensenyar-me” una cosa concreta definia com jo n’aprendria moltes d’essencias. Òbviament llegir Raymond Carver ja és una bona recomenació, en qualsevol cas i per qualsevol persona. Però per algú que es vol dedicar a editar llibres, també per algú que es dedica a escriure’n, crec que la lectura d’aquests dos llibres és gairebé essencial i una de les lliçons principals en ambdós aspectes. Com la interferència de Gordon Lish va definir la trascendència literària de Carver i com el manuscrit original repta a qui el llegeix avui dia a demanar-se si la tasca d’edició va ser excessiva o no, fins quin punt l’editor moldeja, millora o corromp l’obra literària? Com sabia Gordon Lish que això es feia així? Com ho podia saber ben cert i no tenir cap dubte? Qui li assegurava que ho feia bé? Ningú, clar que ningú. Però supòs que Gordon Lish va aprendre tant de Raymond Carver com a l’inrevés i que la intuició va haver de guiar moltes de les decisions de tots dos, definida per tantes coses que altra gent els havia enenyat i ampliada també per tot allò que aprenien a mesura que exercien cadascun el seu ofici. La soletat de l’aprenent és sempre aterradora, però conté també la part més atractiva de tot repte, la diversió més grossa de totes i la lliçó real que s’amaga darrere de tota decisió, de tot ofici i de tota il·lusió.

Yo siempre aprendo algo. Nunca se acaba de aprender cosas.“, diu l’home ceg de Catedral, un dels millors relats que he llegit mai, escrit per Raymond Carver i editat per Gordon Lish.

Alicias en el país de las maravillas

Hace poco llegó a mis oídos (o a mis ojos más bien, ya que se trata de algo que leí en la revista Clij) la reciente publicación de una nueva edición de Alicia a través del espejo, la segunda parte del famoso libro de Carrol. La editorial independiente valenciana Media Vaca se ha decidido a publicar una edición ilustrada por Francizska Themersen (no, yo tampoco sabía quién era). Son ilustraciones de una edición del libro de 1946 que nunca se llegó a publicar y que la editorial Inly Parrot recuperó en 2001. No obstante, esta editorial tan solo publicó una edición limitada de poco más de 400 ejemplares que ahora mismo son difíciles de conseguir. Por eso es tan interesante la reciente decisión de Media Vaca de publicar esta edición, que pone el libro y las ilustraciones al alcance de los lectores españoles. La única pega: el precio.

A_traves_del_espejo_1

Y después de esta larga o larguísima introducción tengo el placer de presentaros a mis Alicias. Como es fácil de imaginar en alguien que se ha lanzado a crear una editorial, por pequeña que sea, yo idolatro los libros. Y de entre todos los libros, hay uno en particular, que por razones un poco personales y un poco literarias está por encima de todos, y se trata precisamente de Alicia en el país de las maravillas, junto a su segunda parte, por supuesto. Por absurdo, por divertido, por cómo, si los vas leyendo en diferentes momentos a medida que te haces mayor vas descubriendo los juegos de palabras y capas de significado, porque jam tomorrow and jam yesterday but never jam today es una de mayores verdades jamás escritas, y por muchas cosas más…

5 Alicias

Alicia Anotada (The Annotated Alice): Se trata de una edición de las dos novelas que lleva las ilustraciones originales de Sir John Tenniel. Lo que tiene de especial es que las notas a pie de página desbordan los pies y pasan a ocupar páginas enteras de información adicional redactada por Martin Gardner. Una genial edición para un coleccionista, que siempre quiere saber más.

http://www.amazon.es/dp/0140289291

Alicia en el País de las Maravillas, ilustrada por Rebecca Dautremer: Tres cosas hacen irresistible esta edición: la primera es son, sin duda, las ilustraciones de Dautremer, la segunda es su colosal tamaño (354x288mm) y la tercera, consecuencia de las otras dos son las enormes ilustraciones a toda página que se encuentran en el interior.

http://www.amazon.es/dp/8426379699

Alice through the looking glass, ilustrada por Helen Oxenbury: Una edición en tapa dura, con ilustraciones en blanco y negro y en color y fantásticamente maquetado.

http://www.amazon.es/dp/1406318264

Alice in Wonderland, ilustrada por Camille Rose Garcia: Sin duda la edición más desconcertante de todas. Se trata de una edición publicada por Harper Collins con ilustraciones góticas más que curiosas suscritas a la corriente del surrealismo pop. No encuentro una copia a la venta en España, por lo que os dejo con un vídeo comentado por la ilustradora sobre el proceso de ilustración.

https://www.youtube.com/watch?v=oEX4vUWYcr4

Alice in Sunderland, Bryan Talbot: Con este he hecho algo de trampa ya que no se trata de una edición de la novela, sino de una ambiciosa novela gráfica que le roba el título y parte de su imaginario a Carrol para contarnos una historia fragmentada, cargadísima de información digna de un malabarista. Es otra de mis alicias.

http://www.amazon.es/dp/0224080768

Y como nota final, para el que haya tenido la paciencia de llegar al final del post, copio aquí también un link de una edición del libro recientemente publicada online: Alice in Wonderland, edición escrita e ilustrada a mano por el propio Carrol: Un regalo de la British Library. 

http://www.bl.uk/onlinegallery/ttp/alice/accessible/introduction.html

 

Rutines

Són les 7.45 del matí, m’acab d’aixecar i queda poc més d’una hora perquè  s’obri un xat de gmail, que d’aquí poc s’obrirà ja de manera automàtica i espontània, amb un “holaaaaa” que dotze minuts més tard haurà derivat en “¿de qué más hay que hablar hoy?” i haurà començat, oficialment, un nou dia per Garbuix, sense oficines ni obligacions però amb rutines establertes quasi des d’abans del naixement de la pròpia editorial. Repassarem en quin estat estan tots els projectes (“¿de Blank hay algo?”), ens direm coses que ja sabem les dues (“ya, pero eso de las ilustraciones ya lo hablamos hace tiempo y quedamos en que lo haríamos así”) i ens adonarem que se’ns segueixen oblidant tantes altres (“¡el contrato!” “me lo he apuntado en la agenda, esta vez no se me olvida”) (tot i que és la tercera vegada que m’ho apunt). Una de les dues s’estressarà, o ambdues, o cap. Probablement serem les dues, però amb una mica de sort serà en moments diferents, així que riurem, desconectarem un moment i pot ser que parlem de què podria fer una per dinar i què està aprenent l’altra a les classes d’alemany. Serà un dia (un matí per n’Elena, un capvespre per jo) de tasques (enviar correus, preparar notes de premsa, redactar contractes), de dubtes (quin contracte és exactament que he de redactar i d’on trec la informació?) i de whatsapps (“hay que confirmar lo de la presentación YA”). I tal vegada dins el llit encara soni el renouet del Hangout (“¿has hecho el contrato?” “no, no sabía de dónde coger la información” “bueno, da igual, lo hablamos mañana, bona nit”) però estic segura que anirem a jeure  com ho fem cada dia: amb la sensació constant, que ens acompanya a ambdues bandes de la mar Mediterrània, de no tenir-ho tot fet però d’estar fent-ho tot. O això crec ara, a les 7.45 del matí, que ja se sap que quan una s’acaba d’aixecar les paraules de’n Miquel Martí i Pol ressonen amb més força i semblen més reals: que tot està per fer i tot és possible. Però ben de veres ho crec, ho creiem, i Garbuix no fa més que demostar-ho cada dia, amb totes i cadascuna de les rutines que ja han fet possibles tantes coses i que, a poc a poc i amb bona lletra, en faran tantes altres. Molt bon dia a tots!

ελληνικές περιπέτειες

¡Buenos días! Garbuix ya lleva en marcha seis meses y ahora estrenamos este espacio, para que todo aquel que quiera, tenga ocasión de leer más sobre lo que estamos haciendo.

Después de nuestros dos primeros libros, 12 Cabezones y Malsofrits, acabamos el verano con algo que todavía nos parece difícil de creer, ¡beneficios! Y estos dos últimos meses nos hemos puesto manos a la obra, para gastar el dinero en una nueva impresión antes de que el banco se lo quede todo en forma de comisiones desproporcionadas. Dentro de un mes (espero, los imprevistos son infinitos), todo el que quiera podrá leer el nuevo libro de Garbuix: En Polissó. Se trata de la traducción de una novela griega escrita por la célebre autora Pinelopi Delta, que narra las aventuras de un Fox Terrier en la Grecia del siglo pasado. Y para nosotras también está siendo una auténtica aventura que empezó cuando Toni Góngora, el traductor de la novela, nos propuso su publicación. Fue así conocimos a P. Delta. Lo primero que hice para aprender más sobre la autora (después de leer toda la información que la wikipedia nos ofrece sobre ella) es hablar con mi prima Danae, que es griega (ventajas de tener una familia multinacional), para que me contara algo más sobre ella. Y no solo me dijo que es una de las autoras más importantes de la literatura juvenil griega, me dijo también que mi primo Ben había ilustrado recientemente la última edición de sus libros publicada en Grecia! Esta curiosa coincidencia me motivó a seguir trabajando para superar la primera gran traba que nos surgió. Resulta que aunque en el resto de Europa el libro está libre de derechos desde el 2011, 70 años después de la muerte de la autora, la ley española dice que aquí tenemos que esperar 80, independientemente del origen de la autora. Y cuando nos pusimos a buscar a los herederos de los derechos, descubrimos que uno de ellos era Antonis Samarás, ni más ni menos que el actual primer ministro de Grecia, lo cual no era de gran ayuda, ya que hasta donde yo sé, contactar personalmente con el jefe de estado de un país no es tarea fácil. Pero tuvimos suerte y después de varios emails a diferentes entidades griegas, a través de la Fundación Benaki, dimos con Alekos Zannas, el responsable del archivo de Pinelopi Delta, que nos dio el permiso de publicación necesario sin problema. Y superada esta traba, este mes de octubre lo hemos dedicado a la maquetación y al diseño de la portada, pero de eso no os revelo nada todavía, ¡tendréis que esperar a verlo!

¡Buen fin de semana a todos!

Elena.