Com sé jo que això es fa així? Com ho puc saber ben cert i no tenir cap dubte? Qui m’assegura que ho estic fent bé? Ningú, clar que ningú. M’imagin que és una cosa bàsica, inherent a tota “primera vegada” en qualsevol matèria, una por que no pot ser evitada però que tampoc ningú no t’avisa i que, quan de veres t’estàs jugant alguna cosa, s’exagera fins a punts que no t’havies imaginat. Contribueix a que aquesta pregunta sigui de cada vegada més present el fet que, volguem o no, molta gent de la meva generació hem crescut, en siguem conscients o no, amb una sed d’aprendre quasi imposada i gairebé arrelada a la nostra manera de ser: primer l’escola, després l’institut, finalment la carrera i un, dos o tants màsters i postgraus com poguem no sigui cosa no ho hàgim après tot quan sigui hora de demostrar que ho hem après tot. I arriba el moment i no, no ho hem après tot. Al manco jo no ho he après tot i ho sé quan em trob amb un manuscrit entre les mans que té una base molt sòlida, paràgrafs i frases i reflexions de gran qualitat però que, pel meu gust, falla molt en qüestions bàsiques, tal vegada massa. Així que en xerr amb n’Elena i en xerr amb l’autora, jo hi faria canvis, jo crec que aquí funcionaria millor això i que eliminaria tot allò. Com sé jo que això es fa així? Ningú no me n’ha ensenyat, se suposa que ho hauria d’haver après abans de fer-ho? És cert que no he fet cap assignatura ni m’he apuntat a cap curs on m’hagin explicat “com reaccionar davant un manuscrit del qual no n’estem segurs”, és impossible aprendre cada qüestió bàsica de cada una de les tasques que hem de fer, però després de l’escola, l’institut, la carrera i sí, dos màsters, aterroritza trobar-te cada dia amb deu decisions que prens més per intuició que per qualsevol certesa. Tot i que també és vera que aquesta intuició ha estat moldejada per tot allò que a l’escola, a l’institut, a la carrera i sí, als dos màsters -més a un que a l’altre, per ser justos-, m’han explicat, m’han mostrat o m’han recomenat, com quan, per exemple, na Rosa Maria Prats, a un curs fantàstic de l’Ateneu Barcelonès, ens va suggerir que llegíssim De qué hablamos cuando hablamos de amor i Principiantes, de Raymond Carver. Dubt que ella sospitàs que dient això estava condicionant d’alguna manera com m’he enfrontat jo als manuscrits que m’han arribat, que més que “ensenyar-me” una cosa concreta definia com jo n’aprendria moltes d’essencias. Òbviament llegir Raymond Carver ja és una bona recomenació, en qualsevol cas i per qualsevol persona. Però per algú que es vol dedicar a editar llibres, també per algú que es dedica a escriure’n, crec que la lectura d’aquests dos llibres és gairebé essencial i una de les lliçons principals en ambdós aspectes. Com la interferència de Gordon Lish va definir la trascendència literària de Carver i com el manuscrit original repta a qui el llegeix avui dia a demanar-se si la tasca d’edició va ser excessiva o no, fins quin punt l’editor moldeja, millora o corromp l’obra literària? Com sabia Gordon Lish que això es feia així? Com ho podia saber ben cert i no tenir cap dubte? Qui li assegurava que ho feia bé? Ningú, clar que ningú. Però supòs que Gordon Lish va aprendre tant de Raymond Carver com a l’inrevés i que la intuició va haver de guiar moltes de les decisions de tots dos, definida per tantes coses que altra gent els havia enenyat i ampliada també per tot allò que aprenien a mesura que exercien cadascun el seu ofici. La soletat de l’aprenent és sempre aterradora, però conté també la part més atractiva de tot repte, la diversió més grossa de totes i la lliçó real que s’amaga darrere de tota decisió, de tot ofici i de tota il·lusió.

Yo siempre aprendo algo. Nunca se acaba de aprender cosas.“, diu l’home ceg de Catedral, un dels millors relats que he llegit mai, escrit per Raymond Carver i editat per Gordon Lish.